Perquè hem creat el racó del còmic històric?
Potser perquè ens agrada molt el còmic i la història...Potser perquè sabem el que costa viure del còmic i/o de la història ... o potser, senzillament, perquè un bon dia varem llegir aquest escrit (saló del còmic 2007) d'en Jaume Capdevila (en KAP).
La història en vinyetes... és una vinya!
Ja ho canta en Llach que “el meu país és tan petit que quan el sol se’n va a dormir mai no està prou segur d’haver-lo vist”. No us penseu, però, que pel fet de ser tan petit aquest territori, té una historieta en comptes d’història.
El còmic històric s’ha conreat assíduament a Catalunya amb resultats diversos: s’han fet obres d’allò més interessants i pamflets que de ben segur no es mereixen (i dispenseu-me el joc de paraules) passar a la història. La insatisfacció perpètua dels catalans respecte el nostre encaix en la realitat política espanyola ens porta a fer servir tots els mitjans al nostre abast per reivindicar les diferències identitàries. Altres vegades, la finalitat és notòriament pedagògica, per no dir propagandística.
La idea de fer més païble la història per divulgar-la, no és pas nova. La revista infantil La Mainada ja publicà el 1921 una història a càrrec de Rovira i Virgili il·lustrada per Josep Obiols. És curiós que la premsa infantil catalana, encapçalada per l’egregi Patufet destinà els seus esforços a la formació cívica i moral de la quitxalla, preferint la rondalla i el folklore a la història.
El franquisme va desvetllar en la societat catalana la necessitat d’explicar i reivindicar el seu passat, i justament el 1956, el mateix any en que de la ploma d’Ambrós i Víctor Mora neix el “Capitán Trueno”, s’edità la breu col·lecció Història i Llegenda. Anys desprès, encara en aquell marc difícil, des del Cavall Fort, Maria Novell retrata la Catalunya del segle XIII a la singular historieta "De Balaguer a Kumram" (1969).
La fi del franquisme fou un moment frenètic, curull d’il·lusions que propicià un munt d’iniciatives relacionades amb el còmic. Com que el règim tingué l’obsessió de rescriure la història d’Espanya a la seva mida, calia compensar com fos la desinformació sistemàtica a la qual el país havia estat sotmès. En aquell context veieren la llum projectes tan personals com la Història en historieta de Catalunya (1977) de Tísner, o la primera edició de Nosotros los catalanes (1978) de Jan i Pérez Navarro, àlbum que Glénat va reeditar en català tot just l’any passat. Cal destacar la Breu Història de Catalunya (1979) de Nono Art, tres volums rigorosos dirigits per l’historiador J. A. Parrilla, amb guions de L. Vila Abadal i dibuixos de L. Sánchez, equip que realitzà també La nostra cultura (1980) amb dibuixos de Jaume Marzal. Del mateix any són els volums de la col·lecció protagonitzada per l’inefable “Dragui”, basada en la sèrie d’animació emesa per TV3. Nogensmenys cal esmentar la important tasca d’història local feta per la parella Soler i l’Avi, o l’àlbum sobre Barcelona de Marzal i Luri.
No tot, però ha d’ésser pedagogia; en la dècada dels vuitanta la història es converteix en embolcall perfecte per agombolar ficcions dibuixades: Ruben Pellejero ens delecta a Cimoc amb “Historias de una Barcelona” (1981); Bofill i Infante, sorprenen amb L’enigma Gaudí (1982), Montesol i Roger deixen a les pàgines de El Víbora “Una historia de silencios” (1982); i Porredon a L’Arlot (1983) utilitza els almogàvers com a material historietístic. Ara bé, si parlem d’almogàvers, ens hem de retre al “Tallaferro” de Víctor Mora i els germans Blasco que veigué la llum l’any 87 aixoplugat pel diari Avui i que s’aplegaria en quatre àlbums deu anys més tard. Bona voluntat però menor qualitat trobem a Al fossar de les moreres... (1984) editat per El Llamp. La dècada dels vuitanta acabaria amb la publicació a les pàgines de Cimoc d’apassionants episodis sobre la guerra civil guionitzats per Víctor Mora i dibuixats per diversos autors, i amb el debut d’Oriol García al Cavall Fort, revista on dibuixarà també les aventures del bandoler Rocaguinarda (núms 917-926) aplegades en àlbum el 2003. Aquest autor conrearà sòl.lidament el gènere i de la seva ploma en sortirà –a més dels quatre volums de la col·lecció “Temps d’espases” (1994-96) en col·laboració amb X. Escura i F. Riart– la Trilogia medieval (2006) amb Núria García, i els àlbums dedicats a moments cabdals del passat dels catalans Corpus 1640: La revolta dels segadors (2004), Barcelona 1714. L’Onze de Setembre (2004) i Guifré: L’origen de la Nació (2006).
Tornem però a principis de la dècada olímpica, quan es va desvetllar la fal·lera de la historieta històrica a la Catalunya Nord on s’editaren diversos àlbums amb les aventures de Rellamp, l’home de Talteüll, dibuixat per Jordi Dunyach, i també El xicot pelut. Un tal Guifred, de Joseph Tolza. A aquesta banda de la frontera, la revista Viñetas publicaria el 1994 l’exquisida Negras tormentas, amb dibuixos d’Alfons Font i guions de Juan Antonio de Blas, que Glénat també recuperaria en format àlbum (sota el títol Barcelona al alba) el 2006. També el 1995 neix a Cimoc del llapis de Font una sèrie indispensable com és “Bri d’Alban”.
Per acabar, m’en deixo un munt al tinter per manca d’espai, però anoto que Lluís Juste de Nin dibuixa Els Nin (2004) i Montecristo 1941 (2007) i que la Fundació Pere Ardiaca ens ha delit amb una joia com és Primavera Tricolor (2006) de Santamaria i Farruqo.
És a dir, que ja planyo la feinada dels quins han hagut de fer la tria entre tant material tan notable i destil·lar el suc de les vinyetes d'història de la meva covarda, vella, tan salvatge terra. Feu-hi cap, car si com deia Borges “la història és una forma més de ficció”, la historieta històrica –ficció sobre ficció– ens en dona, al capdevall, una profitosa dosi doble.
Jaume Capdevila
